dijous, 4 de desembre de 2008

Francesc Sábat i Ramon Armengol

A qui no li agradin les històries tristes... és millor que no segueixi llegint. Aquesta és una història trista, real i sense un final feliç.

Quan al dinar de la Penya, el Joaquim va començar parlant dels companys que, per diferents motius, no hi eren amb nosaltres, de seguida em va venir al cap, especialment, dos noms: en Francesc i en Ramon.

En Francesc Sábat i en Ramon Armengol són dos membres de la P.C Bons Amics, de la Vella Guàrdia, aquella que a els anys 80 ja sortien amb la Penya. Bé, en Francesc Sábat ja no. Va morir al febrer de 2007. En Ramon ho continua sent i, espero, que per molts anys.

El Francesc era, gairebé, el company de la Penya que més veia, coincidíem a la piscina municipal de Sant Vicenç, normalment al vestuari. Ell anava a fer bicicleta estàtica (la carretera està massa perillosa per sortir a entrenar), jo a fer rehabilitació a la piscina, de la meva lesió.

Sempre em deia, amb el mig somriure: “Ets molt jove, això que tu tens no és res, t’acabaràs recuperant, ja ho veuràs...” Ell, que va patir un accident, ja fa varis anys, a la feina (també a la bicicleta, com tothom que la practica) i, va acabar tenint que jubilar-se anticipadament.

Jo no li feia gaire cas, pensava: “Que m’has de dir tu, Francesc, del que estic passant i del que estic patint”. Ja no m’ho dirà més, i, ho sento de veritat. Per ell, per la seva dona, per les seves filles, pels seus amics... A vegades veig a la seva dona destrossada, se’m ve el món a sobre.

En Francesc, un dia es va trobar malament, de sobte, sense avís. Va anar a visitar-se a l’Hospital de Sant Boi i... ja no es va poder fer res més, no va aguantar gaire més temps. Així es va acabar tota una vida.

En Ramon Armengol és un Super: super bona persona, super bon company, super educat, super amable, super... Company de desventures de diumenge i de marxes cicloturistes. Només li conec un to de veu: suau, tranquil, amable.

En Ramon va patir, al 2005, d’un càncer del que el van operar i del que s’ha recuperat, de moment, amb els respectius controls. Ara, a partir d’uns embalums que li van sortir al coll, l’han trobat un altre, diferent, sense relació amb l’anterior. S’haurà de veure l’evolució...

En Ramon no ha guanyat cap Tour, ni cap campionat del món, ni surt als periòdics, ni és famós, ni encapçala cap lluita mundial contra el càncer. És una persona, com molts d’altres, anònimes, que lluita cada dia per sortir endavant. Aquesta és la seva gran victòria, el seu gran triomf. Per a mi, el més important, perquè és un amic, perquè el tinc al costat, perquè sé el que està passant, ell i la seva família.

Sé que no hauria d’haver fet aquesta crònica, parlar d’en Ramon, aquí, al blog, fer públic per tot el que està passant. És el meu petit homenatge, a tots dos, per sempre.

Gràcies, Francesc i Ramon. Haver-vos conegut és de les millors coses que m’han pogut passar en aquesta vida.

Francesc Sábat
Ramon Armengol

4 comentaris:

juande ha dit...

claro que se deve de hablar de la buena gente y recordarlos.seguro que estara orgulloso desde donde este de tu cronica.ANIMOS QUE CON GANAS Y PERSEVERANCIA SE PUEDE SALIR DE CASI TODO.

Equip Ciclista Pinturas Grimaldo ha dit...

ongi etorri.
Gracias Juande por tu comentario. Últimamente está un poco parada la gente a la hora de dejar comentarios y, se agradece.
Estamos (mi mujer y yo) en Zarautz, pasando estos días y no me he podido resistir a meterme en un locutorio que hay al lado del hotel a mirarme los blogs.
Esto es precioso, los ratos que no nos peleamos, claro. Es broma.
Saludos.
Ezkerri azko.
Agur!

albert ha dit...

El ciclisme és desagraït. La gent parla dels que guanyen, ells són els protagonistes. Dels que cauen,pateixen accidents o malalties i deixen la bici se'n parla poc o s'oblida. Aplaudeixo els teus sentiments.

Elisenda ha dit...

Hola Xavi,
Sóc l'Elisenda, la filla del Francesc. Moltíssimes gràcies per dedicar aquest escrit a la memòria del meu pare. La penya va ser un dels llocs més importants per ell, hi tenia veritables amics. Saber-ho, em reconforta, ens reconforta.
Moltíssimes gràcies!!