dimecres, 31 de desembre del 2008

Agraïment de l'Albert

Agraeixo a les seixanta persones, lligades al món de la bicicleta, que van fer costat al Ramon Verdaguer tant a la capella com a l'enterrament. Donades les dates de Nadal i Sant Esteve molts no se'n van assabentar, m'han trucat posteriorment. Quan va estar greument hospitalitzada, al setembre, em va fer una demanda, anar a una muntanya alta i trepitjar la neu. Al pont de la Constitució i Immaculada, la meva dona va fer que es realitzés la seva voluntat. Ara ens toca aixecar l'estat d'ànim del Ramon, compto amb tots vosaltres.

Albert Pol

Fotografia enviada per l'Albert


dimarts, 30 de desembre del 2008

Francisco Roca

Sortida de la P. C. Bons Amics en un diumenge d’hivern, a les 8 del dematí, un fred que pelava i jo que m’estrenava amb el grup “Gran” de la Penya. Anava espantat, nerviós i preparat per patir més del que estava acostumat. Aquell dia va sortir amb la Penya un corredor del que havia escoltat parlar moltes vegades: “Era molt dur, caminava força bé i venia de guanyar el Campionat de Catalunya de Ciclocròs”, era el Roca, portava posat el mallot que l’acreditava com a tal i, per a mi, tot un exemple, un camí a seguir, una roda bona a qui agafar-me... El resultat us el podeu imaginar, em va fer perdre fins el cognom per la carretera, ell i la resta dels “Grans” del grup (m’havien d’esperar un quart d’hora, com a mínim, en cada reagrupament). Així vaig anar arrossegant-me una bona temporada fins que vaig anar agafant el suficient nivell per aguantar i poder atacar-los, a en Roca no, ell va continuar corrent i sortia poc amb nosaltres, però sempre que ho feia em feia treure el fetge per la boca (a Montserrat, a les Estenalles, a Collbató, a la Mare que el va parir...).

Després vaig començar a córrer de juvenil amb el suport dels companys de la Penya, sense ells no ho hauria pogut fer (Antonio Martínez, germans Gómez, Galo, Manel...), en Roca i jo varem anar cadascú per la seva banda, amb canvis de domicili i de feina, amb èpoques en bicicleta i d’altres que no... fins que a l’estiu de l’any passat, quan em varem proposar fer la tasca de director esportiu del Pinturas Grimaldo – P. C. Bons Amics, on un dels corredors de l’equip era en Francisco Roca.

De bon començament ja em feia bastant respecte els noms dels corredors, a la majoria els coneixia de feia molt de temps, eren corredors que portaven molts anys corrent, amb molta experiència i molt bregats. Amb el Roca, a més a més, ell té 17 anys més que jo –quan ell ja pedalejava pujat en una bicicleta jo em pixava, em cagava a sobre i em menjava els mocs -.

El Roca ha fet una temporada molt digna, després d’ estar-se tres anys sense córrer va començar la temporada passat de quilòmetres, en un intent de fer-ho bé, el resultat va ser el contrari al desitjat, no aguantava ni al pilot. Poc a poc es va anar normalitzant i ha acabat fent tota la temporada a un nivell acceptable.

El dia que vaig patir més amb ell va ser a la cursa de Torredembarra, va caure durant els escalfaments, fent-se mal a tot el costat dret del seu cos. Vaig anar a buscar-lo (gràcies a tots els que em vau avisar) i ja venia muntat en la màquina, sagnant, acompanyat dels companys de l’equip. L’única preocupació que tenia era la de poder arreglar la bici per poder córrer, el vaig tenir que portar a l’ambulància a que el curessin, després, varem intentar arreglar el canvi i el tirant de la bicicleta, se li havia torçat en la caiguda i, llavors cap a la sortida, nerviós com un juvenil. No sé quantes vegades li vaig dir que no corregués, però ell obcecat a sortir. Va tornar a caure en la cursa i va plegar tot emprenyat, després, va buscar un mecànic per fer una reparació d’emergència a la bicicleta i poder córrer el dia següent a Blanes. Ja no va poder, el mal que tenia el va tenir en el dic sec durant un mes. El que sí em va ratificar va ser el punt d’honor i el coratge que li coneixia, em va arribar al cor.

A la segona cursa que varem córrer a Pallejà (es un dir, jo no corro) em va cridar i em va presentar a la seva dona i als seus pares, molt il·lusionat em va demanar que els hi fes una fotografia junts. Els vaig fotografiar i vaig penjar-ne una al blog, ell no té Internet, la seva filla l’hi imprimeix les fotografies, que content que estava...

Ja portava un temps dient-me que no comptéssim amb ell per a la propera temporada, que no volia compromisos, després em va dir que sí què volia córrer a la temporada següent, però no tota:

- A ver Roca, ¿Cuántas carreras vas a correr?
- Algunas, todas no.
- Más o menos ¿Cuántas?
- Igual que este año.
- Pero Roca, si este año lo has corrido todo.
- Todo no, llevo un tiempo sin correr.
- Porqué te has caído, si no si lo hubieras corrido todo.
- Pues, como este año
(riéndose).

Us en recordareu que es parlava de reduir el nombre de corredors a 10 per cursa, nosaltres, a final de temporada ja en teníem 12 i ell mateix s’ auto excloïa:

- Ya me buscaré otro equipo para el año que viene, seremos muchos y no podremos correr todos...
- No Roca, no. Tú el año que viene tienes un sitio en el equipo con nosotros.
Això sempre l’he tingut clar.

Alguna vegada, algun corredor nostre m’ha retret que el Roca no s’implica gaire en l’equip, que no participa en les xerrades per preparar la cursa, que corre per lliure, que més valdria que tirés a començament de les curses encara que després plegués, que no li dono la brega... Jo en tinc 42 anys, ell en farà 59 i sí, sí que li dic el que ha de fer, sí que l’esbronco (no gaire, eh! Tampoc penseu malament), però ho faig d’amagadetes, sense que ens vegin, sense donar mala imatge, en les curses i per telèfon i, el que al·lucina en sóc jo de que m’escolti i es calli i no em contesti, de que no em retregui el que li estic dient. Li tinc un gran respecte, com al Maya, al Borrás, al Terrones... corredors que amb l’edat, l’experiència i el bagatge que tenen, alguns corregent amb altres equips, parlin amb mi i m’escoltin sense enviar-me a fer punyetes. És un honor i un plaer per a mi poder compartir el ciclisme amb vosaltres.
Francisco Roca amb la dona i els pares
Maya i Borrás

dijous, 18 de desembre del 2008

Critèrium de l'Hospitalet, 12 de novembre de... 1989

Fa dinou anys em vaig comprar la meva primera càmera de fotos, una reflex totalment manual (28.000 pts., la més barata que vaig trobar). Gairebé la vaig estrenar en aquest critèrium, llavors feia diapositives, ara escanejades i gravades a l’ordinador.

Fa dinou anys ja es feia el Critèrium de l’Hospitalet, no com ara, al barri de Bellvitge, amb avingudes amples i espaioses que has de veure al ciclista amb “pirismíticos”, sinó es feien al vell mig de la ciutat, amb carrers estrets, cotxes aparcats, corbes perilloses... Circuits d’aquests que ara els corredors s’escandalitzen i posen el crit en el cel i, llavors, era el normal. Circuits dels que no us agraden als corredors i que els encanten als espectadors, perquè estan a la porta del seu pis o del bar, o del Casal d’Avis, o... Són circuits que apropen als corredors i a els espectadors, tots junts, es poden tocar, es poden escoltar com es criden o com sona la cadena al girar a la màxima velocitat que donen les cames i el cor al atacar.

Tampoc em vull enrotllar gaire, surten corredors que molts recordareu, alguns heu corregut amb ells, altres els heu vist. Ara ja estan tots retirats del ciclisme professional, tot i que hi ha qui ha estat o encara és director esportiu, fa de mànager o “sus labores”.
He fet un vídeo amb totes les diapositives d’aquesta cursa. Quan Sant Internet vulgui el podreu veure a “vídeos de les curses”.
Canviant-se assegut a la porta d’una casa. Igual que ara que surten de l’autocar tot “repentinades” i amb la “manicura” feta.
Peio Ruíz Cabestany, Pedrero. Et podies acostar als corredors, sense tanques pel mig de dos metres d’alçada i electrificades

Miguel Àngel Iglesias, tan bon corredor que va ser i, que pesat com a locutor!



Sortida amb les seves tanques amb potes i la vorera al mig del carrer, aquí farien l'esprint final

Antoni Coll en la seva època de ros
El corredor del Viveros Alcanar és Cañardo, encara corre alguna cursa de veterans per Tarragona (aclaració del Pedrito)

Álvaro Pino, ara director del Galicia i Jaume Vilamajó, el noi de Tàrrega

Martínez Oliver i el terrassenc José Luís Laguia
Si reconeixeu a altres corredors us agrairia que ho diguéssiu.

divendres, 12 de desembre del 2008

Material 2009

Ja tenim la nova roba per l’any 2009, ara hem de quedar per entregar-la als corredors, juntament amb la resta de material (casc, bossa... “bicicletes i un apartament a Torrevieja, Alacant, per cadascun d’ells”). La idea és fer-ho un diumenge per aprofitar per fer les fotografies, esmorzar i un entrenament conjunt. Està difícil perquè el pròxim diumenge es fa la social “del Pavo” a Sant Pere de Ribes i hi ha corredors de l’equip que volen córrer-la i, després, ja ens fiquem en les festes de Nadal.

També tenim la intenció de fer algun entrenament conjunt (a proposta dels corredors), abans de començar la temporada, per anar coneixent-nos i treballant en conjunt. Seria bo que anéssiu fent-vos les revisions mèdiques per poder començar a tramitar les llicències.

Com a director esportiu, jo també estic fent la meva preparació “infernal”. He estat amb la meva dona uns dies a Zarautz (Guipúscoa). M’ha servit per fer molts quilòmetres en cotxe (entrenament per les curses), bevent “zuritos” i “xacolí” (exercitar el braç per entregar els bidons), menjant molt i bo (per quan sortim a córrer a fora), mullant-me (per aguantar el fred a les curses), dormint poc (per anar-me de “farra” per la nit, mentres dormiu, en les voltes) i cridant-li a la meva dona (per cridar-vos a les curses i barallar-me amb els arbitres). Ja veieu que jo també em preparo!

Tenim un nou fixatge per l’equip, es tracta d’un basc que vol començar en el món de la cuina i s’ha ofert per cuinar-nos quan sortim a córrer a fora (poc futur li veig en el món de la cuina, la veritat). Em sembla que no sap ni fer un ou ferrat, però la intenció és el que compta. Teniu la foto al final d’aquesta entrada.
Getaria, de nit i plovent. Hi ha un passeig maquíssim entre Zarautz i Getaria, de 3,8qm. Passejar al vespre val, veritablement, la pena
La costa cantàbrica no està tant explotada com la mediterrània

El nou fixatge, es diu Karlos i ja comença a fer els seus “pinitos” a la cuina

dijous, 4 de desembre del 2008

Francesc Sábat i Ramon Armengol

A qui no li agradin les històries tristes... és millor que no segueixi llegint. Aquesta és una història trista, real i sense un final feliç.

Quan al dinar de la Penya, el Joaquim va començar parlant dels companys que, per diferents motius, no hi eren amb nosaltres, de seguida em va venir al cap, especialment, dos noms: en Francesc i en Ramon.

En Francesc Sábat i en Ramon Armengol són dos membres de la P.C Bons Amics, de la Vella Guàrdia, aquella que a els anys 80 ja sortien amb la Penya. Bé, en Francesc Sábat ja no. Va morir al febrer de 2007. En Ramon ho continua sent i, espero, que per molts anys.

El Francesc era, gairebé, el company de la Penya que més veia, coincidíem a la piscina municipal de Sant Vicenç, normalment al vestuari. Ell anava a fer bicicleta estàtica (la carretera està massa perillosa per sortir a entrenar), jo a fer rehabilitació a la piscina, de la meva lesió.

Sempre em deia, amb el mig somriure: “Ets molt jove, això que tu tens no és res, t’acabaràs recuperant, ja ho veuràs...” Ell, que va patir un accident, ja fa varis anys, a la feina (també a la bicicleta, com tothom que la practica) i, va acabar tenint que jubilar-se anticipadament.

Jo no li feia gaire cas, pensava: “Que m’has de dir tu, Francesc, del que estic passant i del que estic patint”. Ja no m’ho dirà més, i, ho sento de veritat. Per ell, per la seva dona, per les seves filles, pels seus amics... A vegades veig a la seva dona destrossada, se’m ve el món a sobre.

En Francesc, un dia es va trobar malament, de sobte, sense avís. Va anar a visitar-se a l’Hospital de Sant Boi i... ja no es va poder fer res més, no va aguantar gaire més temps. Així es va acabar tota una vida.

En Ramon Armengol és un Super: super bona persona, super bon company, super educat, super amable, super... Company de desventures de diumenge i de marxes cicloturistes. Només li conec un to de veu: suau, tranquil, amable.

En Ramon va patir, al 2005, d’un càncer del que el van operar i del que s’ha recuperat, de moment, amb els respectius controls. Ara, a partir d’uns embalums que li van sortir al coll, l’han trobat un altre, diferent, sense relació amb l’anterior. S’haurà de veure l’evolució...

En Ramon no ha guanyat cap Tour, ni cap campionat del món, ni surt als periòdics, ni és famós, ni encapçala cap lluita mundial contra el càncer. És una persona, com molts d’altres, anònimes, que lluita cada dia per sortir endavant. Aquesta és la seva gran victòria, el seu gran triomf. Per a mi, el més important, perquè és un amic, perquè el tinc al costat, perquè sé el que està passant, ell i la seva família.

Sé que no hauria d’haver fet aquesta crònica, parlar d’en Ramon, aquí, al blog, fer públic per tot el que està passant. És el meu petit homenatge, a tots dos, per sempre.

Gràcies, Francesc i Ramon. Haver-vos conegut és de les millors coses que m’han pogut passar en aquesta vida.

Francesc Sábat
Ramon Armengol

dimarts, 2 de desembre del 2008

P.C. Bons Amics. Dinar de cloenda de la temporada, 30 de novembre de 2008

El diumenge, 30 de novembre, varem celebrar el dinar de cloenda de la temporada 2008 de la P. C. Bons Amics. Aquest any estrenàvem nova fórmula, fent un dinar en comptes de l’habitual sopar (i ja van 25 anys celebrant-lo). Va servir per retrobar-nos sense la típica vestimenta de romà i amb tota la família, tant esportiva com l’oficial.

A la Penya, es celebren tres classificacions: regularitat, muntanya i per equips. També hi ha una classificació de la combinada, es fa sumant els punts de la regularitat i de la muntanya.

Igualment, es celebra una prova social a nivell de club i, per edats. És la suma de varies proves durant el mes de maig (contrarellotge individual, prova en línia...). Els guanyadors de cada categoria reben el corresponent trofeu.

L’acte va començar amb la dedicatòria al Manel Ferrés i a la Magda (la seva dona), per tota una vida en bicicleta amb nosaltres, ja té 75 anys i encara és un habitual cada diumenge. Quan vaig començar a sortir amb la Penya, ara ja fa 29 anys, ell ja donava guerra; corria a la categoria de veterans.

En Joaquim Vilaplana, el president i motor de l’acte, va tenir unes paraules molt emotives per l’equip de veterans, dels quals hi érem presents el Manolo Grimaldo, el Pedrito Soler i Xavi.

Enhorabona a tots i, fins l’any que ve!


Classificació de la P.C. Bons Amics 2008


En Joaquim, homenatjant al Manel Ferrés

Magda i Manel. S’ho mereix més la Magda que ell, per aguantar-lo



Una calba molt sol·licitada. Grace i Manolo


Les dones varen rebre unes arracades de plata com a regal. Mari i Mari -respectives de Xavi i Demetrio-

Manel, 75 anys escoltant la seva música

Guanyadors de la social, per categories: Pedro, Manel, Joaquim, Jaume i Jonathan

Guanyadors de la regularitat, ex aequo: Josep Franquet i Pedro Villa

Deixeu que les nenes s’acostin a mi. Un cucurutxo de “xuxes” en tenen la culpa

Sergio, alies Pedrito i Pedrito Soler

Els 3 primers classificats de la muntanya: Jonathan (2n), Sebas Catena (1r) i Jaume (3r), amb una de les bessones del Sebas

El “garrulo” és el Manolo, amb el Jesús Carmona i els seus fills i el Juan Fernández (pare del Jonathan)

Equip guanyador: Pedrito, Joaquim, Emilio, Jonathan i Galo

La Presidència de la Penya, "coronats" per l'ocasió