Francisco Roca

Sortida de la P. C. Bons Amics en un diumenge d’hivern, a les 8 del dematí, un fred que pelava i jo que m’estrenava amb el grup “Gran” de la Penya. Anava espantat, nerviós i preparat per patir més del que estava acostumat. Aquell dia va sortir amb la Penya un corredor del que havia escoltat parlar moltes vegades: “Era molt dur, caminava força bé i venia de guanyar el Campionat de Catalunya de Ciclocròs”, era el Roca, portava posat el mallot que l’acreditava com a tal i, per a mi, tot un exemple, un camí a seguir, una roda bona a qui agafar-me... El resultat us el podeu imaginar, em va fer perdre fins el cognom per la carretera, ell i la resta dels “Grans” del grup (m’havien d’esperar un quart d’hora, com a mínim, en cada reagrupament). Així vaig anar arrossegant-me una bona temporada fins que vaig anar agafant el suficient nivell per aguantar i poder atacar-los, a en Roca no, ell va continuar corrent i sortia poc amb nosaltres, però sempre que ho feia em feia treure el fetge per la boca (a Montserrat, a les Estenalles, a Collbató, a la Mare que el va parir...).

Després vaig començar a córrer de juvenil amb el suport dels companys de la Penya, sense ells no ho hauria pogut fer (Antonio Martínez, germans Gómez, Galo, Manel...), en Roca i jo varem anar cadascú per la seva banda, amb canvis de domicili i de feina, amb èpoques en bicicleta i d’altres que no... fins que a l’estiu de l’any passat, quan em varem proposar fer la tasca de director esportiu del Pinturas Grimaldo – P. C. Bons Amics, on un dels corredors de l’equip era en Francisco Roca.

De bon començament ja em feia bastant respecte els noms dels corredors, a la majoria els coneixia de feia molt de temps, eren corredors que portaven molts anys corrent, amb molta experiència i molt bregats. Amb el Roca, a més a més, ell té 17 anys més que jo –quan ell ja pedalejava pujat en una bicicleta jo em pixava, em cagava a sobre i em menjava els mocs -.

El Roca ha fet una temporada molt digna, després d’ estar-se tres anys sense córrer va començar la temporada passat de quilòmetres, en un intent de fer-ho bé, el resultat va ser el contrari al desitjat, no aguantava ni al pilot. Poc a poc es va anar normalitzant i ha acabat fent tota la temporada a un nivell acceptable.

El dia que vaig patir més amb ell va ser a la cursa de Torredembarra, va caure durant els escalfaments, fent-se mal a tot el costat dret del seu cos. Vaig anar a buscar-lo (gràcies a tots els que em vau avisar) i ja venia muntat en la màquina, sagnant, acompanyat dels companys de l’equip. L’única preocupació que tenia era la de poder arreglar la bici per poder córrer, el vaig tenir que portar a l’ambulància a que el curessin, després, varem intentar arreglar el canvi i el tirant de la bicicleta, se li havia torçat en la caiguda i, llavors cap a la sortida, nerviós com un juvenil. No sé quantes vegades li vaig dir que no corregués, però ell obcecat a sortir. Va tornar a caure en la cursa i va plegar tot emprenyat, després, va buscar un mecànic per fer una reparació d’emergència a la bicicleta i poder córrer el dia següent a Blanes. Ja no va poder, el mal que tenia el va tenir en el dic sec durant un mes. El que sí em va ratificar va ser el punt d’honor i el coratge que li coneixia, em va arribar al cor.

A la segona cursa que varem córrer a Pallejà (es un dir, jo no corro) em va cridar i em va presentar a la seva dona i als seus pares, molt il·lusionat em va demanar que els hi fes una fotografia junts. Els vaig fotografiar i vaig penjar-ne una al blog, ell no té Internet, la seva filla l’hi imprimeix les fotografies, que content que estava...

Ja portava un temps dient-me que no comptéssim amb ell per a la propera temporada, que no volia compromisos, després em va dir que sí què volia córrer a la temporada següent, però no tota:

- A ver Roca, ¿Cuántas carreras vas a correr?
- Algunas, todas no.
- Más o menos ¿Cuántas?
- Igual que este año.
- Pero Roca, si este año lo has corrido todo.
- Todo no, llevo un tiempo sin correr.
- Porqué te has caído, si no si lo hubieras corrido todo.
- Pues, como este año (riéndose).

Us en recordareu que es parlava de reduir el nombre de corredors a 10 per cursa, nosaltres, a final de temporada ja en teníem 12 i ell mateix s’ auto excloïa:

- Ya me buscaré otro equipo para el año que viene, seremos muchos y no podremos correr todos...
- No Roca, no. Tú el año que viene tienes un sitio en el equipo con nosotros. Això sempre l’he tingut clar.

Alguna vegada, algun corredor nostre m’ha retret que el Roca no s’implica gaire en l’equip, que no participa en les xerrades per preparar la cursa, que corre per lliure, que més valdria que tirés a començament de les curses encara que després plegués, que no li dono la brega... Jo en tinc 42 anys, ell en farà 59 i sí, sí que li dic el que ha de fer, sí que l’esbronco (no gaire, eh! Tampoc penseu malament), però ho faig d’amagadetes, sense que ens vegin, sense donar mala imatge, en les curses i per telèfon i, el que al·lucina en sóc jo de que m’escolti i es calli i no em contesti, de que no em retregui el que li estic dient. Li tinc un gran respecte, com al Maya, al Borrás, al Terrones... corredors que amb l’edat, l’experiència i el bagatge que tenen, alguns corregent amb altres equips, parlin amb mi i m’escoltin sense enviar-me a fer punyetes. És un honor i un plaer per a mi poder compartir el ciclisme amb vosaltres.

Francisco Roca amb la dona i els pares
Maya i Borrás